Salta i ves al contingut principal

Configuració de les galetes

Fem servir galetes per assegurar les funcionalitats bàsiques del lloc web i per a millorar la teva experiència en línia. Pots configurar i acceptar l'ús de galetes, i modificar les teves opcions de consentiment en qualsevol moment.

Essencials

Preferències

Analítiques i estadístiques

Màrqueting

Canvis a "Núria Pompeia "

Àmbit territorial

  • +Sarrià - Sant Gervasi

Títol

  • +{"ca"=>"Núria Pompeia ", "es"=>"Núria Pompeia "}

Cos

  • +["

    Núria Vilaplana i Boixons, més coneguda com a Núria Pompeia, va néixer a Barcelona el 1931 i va viure gran part de la seva vida al barri de Sarrià .

    Dibuixant, humorista gràfica i periodista, és considerada una de les poques dones que va fer  dibuix humorístic al món. Formada a l’Escola Massana, es va dedicar una dècada llarga a la il·lustració a la les revistes Triunfo i Por Favor, on assoleix una primera identitat gràfica per a la qual fa servir el pseudònim que la farà famosa: Núria Pompeia. A continuació d’aquest intens tret de sortida, pel qual és considerada avui una pionera del còmic, esdevé alhora escriptora i editora a la premsa.

    El seu treball com a il·lustradora i humorista a la premsa resulta un cas extraordinari ja que és l’única dona que gosa dibuixar la vida de les dones i per la visió crítica i innovadora amb què treballava.

    Va col·laborar al Diari de Barcelona, Dunia, Charlie Hebdo i Vindicación Feminista. Va il·lustrar cartells i revistes d’activitats vinculades al moviment feminista i, com a redactora, va fer cròniques culturals que es publicaven a La Vanguardia.

    Les seves vinyetes tenen una vocació crítica amb els sectors benestants de la societat com la burgesia. Especialment, destaca la reivindicació feminista, moviment del qual fou una de les pioneres a Catalunya, amb obres com  Maternasis (1967), Y fueron felices (1970), Pels segles dels segles (1971), La educación de Palmira (1972), Mujercitas (1975) i Cambios y recambios (1983).

    La mateixa actitud crítica, tractada des de l’àmbit literari, és l’eix dels seus llibres de narracions Cinc cèntims (1981) i de les novel·les Inventari de l’últim dia (1986), memòria d’una dona sobre un món que desapareix per la transformació urbanística de la Barcelona olímpica, i Mals endreços (1998), on reprèn el tema utilitzant el contrapunt de diverses veus narratives.

    Entre d’altres distincions, va rebre la Medalla d’Or de Barcelona l’any 2000, el Premi Rosa del Desert a la trajectòria professional atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (2003) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 2007.

    Va morir a  Barcelona el desembre de 2016.

    ", "

    Núria Vilaplana i Boixons, más conocida como Núria Pompeya, nació en Barcelona en 1931 y vivió gran parte de su vida en el barrio de Sarrià .

    Dibujante, humorista gráfica y periodista, es considerada una de las pocas mujeres que hizo dibujo humorístico en el mundo. Formada en la Escuela Massana, se dedicó una más de una década a la ilustración en las revistas Triunfo y Por Favor, donde alcanza una primera identidad gráfica para la que utiliza el seudónimo que la hará famosa: Núria Pompeia. A continuación de este intenso pistoletazo de salida, por el que es considerada hoy una pionera del cómic, se convierte a la vez en escritora y editora de prensa.

    Su trabajo como ilustradora y humorista de prensa resulta un caso extraordinario ya que es la única mujer que se atreve a dibujar la vida de las mujeres y, por la visión crítica e innovadora con la que trabajaba.

    Colaboró ​​en el Diario de Barcelona, ​​Dunia, Charlie Hebdo y Vindicación Feminista. Ilustró carteles y revistas de actividades vinculadas al movimiento feminista y, como redactora, hizo crónicas culturales que se publicaban en La Vanguardia.

    Sus viñetas tienen una vocación crítica con los sectores acomodados de la sociedad, como la burguesía. Especialmente, destaca la reivindicación feminista, movimiento del cual fue una de las pioneras en Cataluña, con obras como Maternasis (1967), Y fueron felices (1970), Por los siglos de los siglos (1971), La educación de Palmira (1972), Mujercitas (1975) y Cambios y recambios (1983).

    La misma actitud crítica, tratada desde el ámbito literario, es el eje de sus libros de narraciones Cinc cèntims (1981) y de las novelas Inventari de l’últim dia (1986), memoria de una mujer sobre un mundo que desaparece por la transformación urbanística de la Barcelona olímpica, y Mals endreços (1998), donde retoma el tema utilizando el contrapunto de varias voces narrativas.

    Entre otras distinciones, recibió la Medalla de Oro de Barcelona en 2000, el Premio Rosa del Desierto a la trayectoria profesional otorgado por la Asociación de Mujeres Periodistas de Cataluña (2003) y la Cruz de Sant Jordi de la Generalidad de Cataluña en 2007.

    Falleció en Barcelona en diciembre de 2016.

    "]

Confirmar

Si us plau, inicia la sessió

La contrasenya és massa curta.

Compartir