Cambios en "J. V. Foix "

Josep Vicent Foix, conegut com a J.V. Foix, va néixer a Sarrià el 1893. Va ser un poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les avantguardes, ell mateix es definia com a «investigador en poesia».

Fill del pastisser amb més renom del lloc, va estudiar a l'escola pública de la vila on coincideix amb el pintor Josep Obiols amb qui després va mantenir una bona amistat. Va començar la carrera de Dret, però va abandonar els estudis al segon any.

A partir de 1916 es va integrar als grups d'intel·lectuals i artistes barcelonins, especialment a la penya de l'Hotel Continental, on va conèixer –entre d'altres– els poetes López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, que el van incorporar a La Revista. En aquests anys, va iniciar una intensa activitat literària, intel·lectual i periodística. Es va interessar per les avantguardes, tant literàries com pictòriques, va presentar les primeres exposicions de Salvador Dalí i Joan Miró, i va traduir i difondre la nova poètica d'avantguarda francesa.

Va començar a publicar abans de la Guerra Civil espanyola, però el reconeixement com a poeta de gran qualitat no li arribarà fins ben entrada la dècada dels cinquanta. Va incorporar al seu bagatge cultural tant la poesia trobadoresca i medieval italiana, com el surrealisme i el futurisme. Va col·laborar a les principals revistes catalanes i va destacar com a difusor del nou art d'avantguarda, tant literari com plàstic. Va publicar també llibres de prosa poètica com Gertrudis (1927) i KRTU (1932), fortament influïts pel surrealisme. La guerra i el franquisme van aturar el seu treball periodístic.

A la postguerra, Foix es veu obligat a renunciar a tota la seva activitat de periodista i agitador cultural i va reprendre el negoci familiar de pastisser i, a la vegada, es va centrar en la reelaboració i publicació de la seva obra poètica. Paral·lelament, aniria ajudant i col·laborant amb els joves artistes catalans que rescaten l'art d'avantguarda català. Així, Foix realitza obres conjuntes amb els joves del grup de Dau al Set, principalment amb Joan Ponç. Foix, que encara té semblances amb els noucentistes, vol instaurar la tradició i a la vegada tenir relació amb els corrents literaris més nous. Un vers seu ho resumeix: «M'exalta el nou i m'enamora el vell».

D'entre la seva obra poètica, destaquen el llibre de sonets Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) i Desa aquests llibres al calaix de baix (1964).

J. V. Foix va rebre nombroses distincions al llarg de la seva vida: el Premi Nacional de la Literatura Catalana el 1966, l'any 1973 li és concedit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el 1980, la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona, i el 1981, la Medalla d’Or de la Generalitat. Va ser Premi Nacional de las Letras Españolas el 1984 i Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres el 1984.

J. V. Foix va morir al seu pis de Sarrià, el 29 de gener de 1987, l'endemà mateix del seu aniversari, als noranta-quatre anys.

Josep Vicent Foix nació en Sarrià en 1893. Fue un poeta influido por el novecentismo y fascinado por las vanguardias, él mismo se definía como «investigador en poesía».

Hijo del pastelero con más renombre del lugar, estudió en la escuela pública de la villa donde coincide con el pintor Josep Obiols con quien después mantuvo una buena amistad. Empezó la carrera de Derecho, pero abandonó sus estudios en el segundo año.

A partir de 1916 se integró en los grupos de intelectuales y artistas barceloneses, especialmente en la peña del Hotel Continental, donde conoció –entre otros– a los poetas López Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba y Joaquim Folguera, que le incorporaron a La Revista. En esos años, inició una intensa actividad literaria, intelectual y periodística. Se interesó por las vanguardias, tanto literarias como pictóricas, presentó las primeras exposiciones de Salvador Dalí y Joan Miró, traduciendo y difundiendo la nueva poética de vanguardia francesa.

Comenzó a publicar antes de la Guerra Civil española, pero el reconocimiento como poeta de gran calidad no le llegará hasta bien entrada la década de los cincuenta. Incorpora a su bagaje cultural tanto la poesía trovadoresca y medieval italiana, como el surrealismo y el futurismo. Colaboró ​​en las principales revistas catalanas y destacó como difusor del nuevo arte de vanguardia, tanto literario como plástico. Publicó también libros de prosa poética como Gertrudis (1927) y KRTU (1932), fuertemente influidos por el surrealismo. La guerra y el franquismo detuvieron su trabajo periodístico.

En la posguerra, Foix se ve obligado a renunciar a toda su actividad de periodista y agitador cultural y reanudó el negocio familiar de pastelero y, a su vez, se centró en la reelaboración y publicación de su obra poética. Paralelamente, iría ayudando y colaborando con los jóvenes artistas catalanes que rescatan el arte de vanguardia catalán. Así, Foix realiza obras conjuntas con los jóvenes del grupo de Dau al Set, principalmente con Joan Ponç. Foix, que todavía tiene semejanzas con los novecentistas, quiere instaurar la tradición y a la vez tener relación con las corrientes literarias más novedosas. Un verso suyo lo resume: «M'exalta el nou i m'enamora el vell».

De entre su obra poética, destacan el libro de sonetos Sol, i de dol (1947), On he deixat les claus (1953) y Desa aquests llibres al calaix de baix (1964).

J. V. Foix recibió numerosas distinciones a lo largo de su vida: el Premio Nacional de la Literatura Catalana en 1966, en 1973 se le concede el Premio de Honor de las Letras Catalanas, en 1980, la Medalla de Oro del Ayuntamiento de Barcelona, ​​y en 1981, la Medalla de Oro de la Generalitat. Fue Premio Nacional de las Letras Españolas en 1984 y Chevalier de la Orden des Arts et des Lettres en 1984.

J. V. Foix murió en su piso de Sarrià, el 29 de enero de 1987, al día siguiente de su cumpleaños, a los noventa y cuatro años.