Durant massa temps, la ciutat s'ha anat construint amb lògiques que no posaven en el centre de les transformacions urbanístiques les persones, sinó que responien a les lògiques del mercat o a la priorització, amb un protagonisme absolut dels vehicles privats contaminants a l'espai públic.
Els resultats són coneguts: moltes persones es troben excloses de l'accés a un habitatge digne, els índexs de contaminació actuals (en bona part generats per l'ús de vehicles molt contaminats) afecten directament la salut dels barcelonins i les barcelonines i l'espai per als i les vianants ha quedat en un plànol secundari.
I encara hi ha un altre col·lectiu que ha patit més aquest model de ciutat, com són les dones. La manera com s'ha dissenyat l'espai públic ha fet que aquest s'hagi convertit en un entorn poc segur i poc accessible per a les dones, com si les volgués apartar, per acció o omissió de la vida a la ciutat. Això ha tingut efectes directes en el seu dia a dia, en les seves relacions i en els seus drets bàsics, com ara poder caminar i gaudir de l'espai públic d'una manera segura.
En la construcció de la ciutat hi ha un altre repte que s'ha de tenir ben present i que és la situació actual d'emergència climàtica. El model de ciutat ha de donar resposta prioritàriament a això i a la defensa dels drets i la salut de la ciutadania. La pacificació de carrers, els eixos verds que connectin tota la ciutat o els ecoxamfrans, que milloraran les entrades i les sortides dels centres escolars allunyant el trànsit i, per tant, també l'emissió de contaminació acústica i ambiental d'aquests entorns, seran actuacions principals i clau en els propers quatre anys.
Cal garantir el dret al barri i a la ciutat. Cal situar la vida al centre de les polítiques urbanes, la regeneració urbana han de ser una eina per afrontar aquests reptes i avançar cap a la ciutat a escala humana, que posa al centre les persones i el seu benestar. Cal conjugar l'ambició metropolitana, de ciutat i de barri.
L'urbanisme per si mateix no ho resolt tot però és una eina imprescindible per garantir el dret a la ciutat. És a dir, una ciutat i un espai públic democràtic i accessible, equitatiu i socialment just. També una ciutat sostenible i resilient. Una ciutat que des del seu espai públic treballi i generi més cohesió social, promogui la igualtat de gènere i redueixi la contaminació.
En aquesta transformació i en aquest canvi de les prioritats a l'espai urbà, el model de les superilles encetat durant el mandat anterior esdevé un nou paradigma amb capacitat per corregir moltes de les conseqüències que s'han explicat.Tot això ha portat a un espai públic més saludable, més accessible i democràtic, més cohesionador, transversal i intergeneracional i, per tant, un espai més segur per a tothom. Un espai públic per a tothom, per a les persones, que potenciï la qualitat ambiental i asseguri l'accés a l'habitatge són els camins per arribar a un espai urbà on el dret a la ciutat de tots i totes es garanteixi. Una ciutat de tots i totes es converteix en una societat més justa i democràtica.
Compartir