Gairebé totes les persones assistents ho fan en representació de diferents associacions i entitats de la ciutat, també des de l’administració.
Es reflexiona envers el context de crisi de les polítiques públiques i el progressiu desmantellament de les polítiques redistributives de l’Estat de Benestar i especialment al nostre país a partir del 2010.
Un canvi coincident amb un increment de la pobresa que afecta capes de la societat intermèdies, fins al moment exemptes d’una situació de vulnerabilitat i que comporta un canvi en els rols dels agents productors de política pública.
Hi ha un debat entorn dels riscos que es poden donar en la coproducció de polítiques públiques, en dos eixos, un associat a l’administració i un altre relacionat amb les entitats.
El principal risc associat a l’administració en relació a la coproducció de polítiques és que la coproducció es faci servir per a que l’administració es retiri de la producció de política pública redistributiva (és el que està succeint en escenaris de conservadurisme polític). Des de la perspectiva de la coproducció, el rol de l’administració ha de passar de ser un rol de proveïdor de serveis, al d’una part més de la producció de la política pública. I ha de ser el garant de la seva execució.
Pel que fa als riscos associats a les entitats, el principal risc és la diferència d’estatus entre entitats i organitzacions i la garantia d’equitat en aquesta coproducció de polítiques públiques, i la necessitat de que en aquest procés les entitats participin de manera independent. Així, podem concebre diversos riscos en aquest nivell: la fagocitació del projecte de l’entitat per l’excés de dedicació al projecte gestionat/coproduït, el clientelisme de les entitats, etc. Per això es creu necessari marcar unes línies vermelles per canalitzar la lògica de la coproducció i els àmbits d’actuació de cada agent.
Es destaca l’emergència d’entitats que sumen el treball més pal·liatiu dels efectes de la crisis amb la defensa de drets socials i noves formes de gestió i autoorganització, entitats, i el potencial d’aquestes. També el fet que el pes del sector públic no podrà ser substituït mai pel Tercer Sector.
També es considera que els nous governs de les ciutats (amb persones provinents de moviments de canvi) fan palès un canvi de posicionament tant dels moviments socials com de l’administració.
Alhora es posa de manifest, la necessitat d’establir criteris de qualitat democràtica, per tal de garantir que la interlocució amb l’administració no la facin només aquelles entitats més consolidades i que ja compten amb un espai de poder establert. Cal tenir cura en democratitzar els espais de coproducció de polítiques públiques.
Es aquest sentit, es fa molt d’èmfasi en la necessitat d’incorporar a la coproducció als usuaris/àries dels serveis, als destinataris/àries de les polítiques. S’insisteix en la necessitat d’incorporar-los/les en totes les fases del procés (diagnosi, disseny, seguiment de la implementació i avaluació).
Des del teixit associatiu es planteja la necessitat de repensar el model de concurrència .
