Context

Context | Habitatge públic a la ciutat

A Barcelona el parc d'habitatge públic és l'1% en canvi la mitjana Europea està vora el 25%, sols aquesta dada ens mostra de forma molt intuïtiva l'esforç que requereix i com d'allunyats estem per arribar a uns nivells de protecció fins aconseguir l'estendard europeu. La part qualitativa d'aquesta equació és part essencial, hi ha dos models :

1. Centrifugar a l'extraradi l'habitatge públic (model de París).

2. Utilitzar-ho com a primera lineà de batalla al centre de la ciutat (model de Lió) on el 30% dels habitatges al casc antic són d'habitatge públic, sent solució a l'emergència habitacional peró també com a part activa en l'estratègia contra la gentrificació.

Nosaltres defensem l'aplicació d'aquest darrer model. En qualsevol cas mirem amb certa enveja el model de ciutat de Viena, on trobem un 33% d'habitatge públic, un 33% de cooperatiu i un 33% de lliure mercat. Aquesta combinació fa que hi hagi un context estable

Barcelona assetjada | Com hem arribat a aquesta situació?

Des dels inicis de la democràcia, Barcelona, va fer una gran aposta per la millora de l'espai públic com un instrument de democratització. Aquesta aposta, convertiria una ciutat industrial, bruta, decadent i envaïda pels cotxes en un lloc agradable, atractiu i desitjat; va ser el moll de l'os del «model Barcelona», que acabaria rebent reconeixement internacional. No obstant, aquest model urbà va consistir a destinar a l'espai públic molts dels recursos que altres ciutats destinaven a habitatge públic. Amb el temps, aquesta desproporció tindria greus conseqüències pels barcelonins. D'una banda, la ciutat renovada esdevindria sobtadament una de les primeres destinacions turístiques a nivell europeu.

Avui, després d'anys de massificació turística, la desprotecció del parc d'habitatges davant els usos no residencials ha provocat que, als barris més cèntrics, moltes finques s'hagin convertit en hotels i gran quantitat d'apartaments hagin esdevingut allotjaments turístics. D'altra banda, els atractius de Barcelona també l'han situat entre les ciutats que reben més inversions especulatives a nivell global. Cada cop més, les propietats immobiliàries de la ciutat són percebudes pel capital volàtil com a recers materials amb valor segur i sempre creixent. Això explica que, l'any 2015, el 40% de les compravendes d'habitatges que van tenir lloc a la ciutat tinguessin compradors estrangers i fossin al comptat.

Tan la pressió de la indústria turística com la del mercat immobiliari internacional redueixen l'oferta d'habitatges de lloguer i provoquen l'augment dels preus. Això fa que cada cop sigui més difícil per a més barcelonins accedir a un habitatge assequible i la conseqüència l'expulsió de veïnes i veins dels nostre barris. Però la situació no amenaça només el dret a l'habitatge sino també està en joc el dret a la ciutat i la possibilitat de gaudir d'una millora urbana amb ànim redistributiu i amb l'esforç col·lectiu. En una ciutat amb un valor de canvi tant atractiu però tant poc capaç de protegir el valor d'ús residencial dels seus habitatges, la gentrificació fa estralls als barris cèntrics, tot expulsant-ne capes cada cop més àmplies de la població amb menys poder adquisitiu.

La situació és prou alarmant com perquè el propi Javier Burón, gerent de la Regidoria d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, hagi declarat recentment a la premsa que «anem cap al desastre, un desastre anunciat: que no puguem viure a la ciutat». A escala metropolitana, el fenomen té un efecte centrifugador que obliga els desplaçats a allunyar-se cap a perifèries disperses on depènen més del vehicle privat. Això provoca una altra emergència per a Barcelona: el gran nombre de vehicles que hi entren cada dia i que genera nivells mortals de contaminació.