Després de la presentació inicial dels projectes i els seus representants, es fa una breu ronda per a detectar des de cada projecte oportunitats i amenaces en la conjuntura actual.
Seguidament el taller es divideix en tres grups de treball per a tractar els següents aspectes:
Grup 1 necessitats \ reproducció
Grup 2 autonomia i treball amb la institució
Grup 3 incidència dels projectes, la transformació des de la cultura
En darrer lloc els grups presenten resultat del seu treball i es debat conjuntament.
Grup 1
Identificades les necessitats bàsiques quant a espais i/o cessió d' espais, infraestructures i suport econòmic, s’identifica clarament allò que no es necessita: ni la monitorització ni lideratge dels projectes del teixit associatiu per part de la administració, ni espais de coordinació no triats a partir dels propis projectes.
La demanda principal dels projectes es una relació amb la administració que es basi en la escolta i la empatia, una relació de respecte i de reconeixement de la diversitat i de la legitimat pròpies.
Com a dificultat es senyala la precarietat d’espais i sobre tot de temps, posant l'accent en la difícil sostenibilitat de l'activisme que ha de conciliar vida personal, treball assalariat i participació horitzontal.
Destacar la preocupació en preservar la seva vessant d’autogestió i la pròpia legitimitat com a projectes culturals actius a Barcelona.
Grup 2
Essent tots els projectes diferents, coincideixen en tenir una relació estranya amb l’administració, bàsicament per un problema de tempos diferents (els de la administració i els del teixit associatiu) per això la demanda es una interlocució mes transversal (fugint de la arquitectura tècnica administrativa) i un acompanyament en el processos, no de lideratge.
Es detecta que els projectes culturals provinents del teixit associatiu no tenen un model global de relació amb la administració, i potser ara és el moment d’establir aquest nou marc de relació fugint del caciquisme o l’amiguisme. Intentant no reproduir lògiques antigues i de forma transversal, proposant la figura de facilitador (com a “traductor” dels processos tècnics i que procuri per a la construcció de teixit associatiu).
Grup 3
Es dóna per fet que tots els projectes culturals són transformadors i incideixen socialment, el debat es centra en la qüestió dels indicadors.
Es constata la dificultat en pensar indicadors de valoració i impacte quan no es sap de quina manera un projecte transformarà la realitat, ni cap a on. Es per això que es prefereix poder explicar processos amb una descripció oberta, afavorint la narració del context i la experiència. I sobre tot tenir en compte que l’error és vàlid.
Cal tenir en compte que hi ha indicadors qualitatius en relació a dinàmiques internes, processos de creació ets, i avaluant dinàmiques tant errors com encerts , es troba la forma de ser transparents i millorar internament i com a projecte.
El debat posterior es concentra sobre tot en aquests dos aspectes:
En relació als indicadors i la avaluació:
· Quant a les memòries de projectes, els indicadors funcionen com a fórmula d’autoavaluació. Caldria sistematitzar amb la voluntat d’explicar el projecte i els seus processos.
· Contradiccions, límits, errors, són de gran ajuda per avaluar el procés
· Tots els projectes tenen objectius per tant poden ser avaluables
· També es poden avaluar els valors dels quals partim i saber si estem fent allò que pretenem,
· En essència els indicadors no son dolents, però es córrer el risc de posar-los en funció del que l’administració necessita de forma que no serveixen pel propi projecte.
· Els indicadors quantitatius massa cops es recullen en funció de legitimar-se davant la administració (subvencions etc)
· Sempre hi ha una política darrera els indicadors, si es parla de transformació ens calen mes espais on poder explicar els projectes i menys indicadors doncs posen murs als processos
En relació a les coordinacions i la participació:
· Els projectes culturals en clau comunitària poden necessitar un espai per a coordinar-se, amb independència dels creats per la administració que resulten artificials.
· Cal buscar altres formes d’articular el debat i superar la participació fragmentada, pensar més en models de barri, de ciutat, per exemple: com es genera un nou model cultural de ciutat. Plantejar-lo de forma transversal i interrelacionada, no com compendi de propostes o de forma sectorial i parcel·lada.
· En convocatòries de participació, cal diversitat entre els participants i la màxima representació dels agents culturals. Cal també de forma prèvia i amb temps suficient informació clara relativa a: motiu de la convocatòria, assistents, temes a discutir i objectiu del debat. També cal garanties que les conclusions i aportacions es recullen i es tenen en compte.
· Una bona convocatòria amb taules de treball, amb temes concrets, i les condicions anteriors pot suposar una cadena d’invitacions que pot ampliar la convocatòria i fer-la molt més plural.
· Cal anar amb compte amb el desgast que pot suposar per als projectes i als responsables dels mateixos la crida a diversos espais de coordinació i participació.
· La xarxa de projectes comunitaris ofereix més suport que la administració, es com una realitat paral·lela no institucionalitzada.
· Es troba a faltar un pla de cultura i poder debatre sobre una idea proposada.
